domingo, 12 de marzo de 2017

AMB LES HORES COMPTADES

Serà carícia el suau toc
en la falla de la flama.
L'espurna serà proclama
i el foc serà tots els focs.




L’arquitectura efímera és la que està pensada per a un moment puntual, per a no perdurar en el temps i de la que habitualment sols en queden documents gràfics. En l’antiguitat, els monuments efímers es feien per a grans events, com l’entrada del Reis a la ciutat. La temporalitat d’aquest tipus de construccions permet als arquitectes i dissenyadors jugar i experimentar d’una manera diferent i molt més lliure amb espais i formes, obtenint vertaderes obres mestres. 



I és aquest el cas de les falles, que acompleixen els requisits de temporalitat i alhora són vertaderes obres d’arquitectura amb estructures complexes on es repartix el pes de manera acurada. El foc és l’encarregat en aquest cas de fer desaparèixer les obres, que es consumeixen amb les flames la nit de Sant Josep. 




Ninot indultat Falles 2009.
Falla Quart-Palomar
Les estructures organitzatives de les falles romanen immutables des de fa més de 50 anys, paradoxalment. És una festa consolidada i en constant expansió, en contraposició al concepte “efímer”. Aquest concepte, doncs, s’aplica per la caducitat de les obres, condemnades a morir a flama. 


En origen, les falles eren trastos vells que es cremaven per celebrar el canvi d’estació, de manera que cremaven el que deixaven enrere per donar pas a la vida que portava la primavera. El concepte “monument” comença a emprar-se a finals del segle XIX i principis del XX, ja que històricament les falles eren una manifestació d’art popular, i per tant, art efímer. A partir dels anys 30 es consolida la falla artística, piramidal, barroca, monumentalista i amb grans remats pensats per cridar l’atenció dels turistes, tal i com les concebem hui a dia. Consolidar la festa significava assentar les bases del monument com a tal, però no va resultar fàcil al tractar-se d’un producte perible, fruit de la imaginació creadora de l’artista combinada a més a més amb l’actualitat del moment.

Fins el 1891, les falles es cremaven la vespra de Sant Josep i el seu interés era més popular, més polític i també més artístic. En aquell moment les falles es feien amb fusta cartró, cera i tela, però a partir dels anys 50 es comença a usar el modelat íntegre en cartró. Es consolida també en aquell moment la tradició del ninot indultat, i amb ell la plasmació de la identitat valenciana, encara que el ninot indultat ja havia nascut de manera espontània a finals del XIX. I surt per la necessitat de dignificar la vessant artística del monument; per això es salven de les flames els ninots amb més qualitat artística i que a més representen quelcom típic de València o els seus costums, de la identitat valenciana. 


Eren els anomenats “tipus regionals”, que passaven a formar part de l’anomenat Museu del folklore valencià (hui a dia, el Museu faller), nom que evidencia el caràcter de les peces que custodiava. Aquesta necessitat podríem intuir que surt justament del caràcter efímer dels monuments. Si es cremen i desapareixen, poden deixar de ser recordats, però si en conservem una xicoteta part, el seu enginy i la seua bellesa quedaran presents en la memòria col·lectiva, testimonis gràfics a banda.


Falla Municipal de València 1998: "Cultura 98"

Un cas especial de voluntat estètica i artística, que reforça el caràcter d’arquitectura efímera del monuments, és el de les falles de l’Ajuntament de València. Fora de concurs, i amb una marcada voluntat monumentalista i de lloança a l’art, a la Plaça de l’Ajuntament s’han pogut veure des d’una espectacular Victòria de Samotràcia a una fallera de gest delicat amb un àngel custodi, passant per un Gulliver de quasi 22 metres o el Tirant lo Blanch, entre d’altres. L’exaltació de l’art als remats centrals és una senya d’identitat d’aquests monuments, acompanyats per escenes satíriques i de vegades costumbristes als peus. 


El treball dels artistes fallers, arquitectes de conjunts que esdevenen realment complexes, sol fer-se més difícil encara al disposar d’un espai limitat als seus tallers que no es correspon amb l’espai real que tindran després al moment de la plantà a carrers i places. Es per açò que els remats es construeixen sovint en diferents peces que han d’encaixar de forma perfecta. Sense cap mena de dubte, son uns vertaders enginyers.


Detall de Ekkelessía
Amb el nou mil·lenni, el cànon estètic s’ha diversificat i les falles busquen altres alternatives, encara minoritàries, que poden vore’s a les denominades Falles I+E. Però alguns artistes demanen prudència, ja que les novetats no han d’eclipsar el sentit últim de sàtira del monument. Qualsevol persona que visite una falla ha de seguir entenent les seues escenes. Tanmateix, algunes d’aquestes falles innovadores pretenen anar més enllà d’aquesta concepció clàssica d’escenes, proposant conceptes diferents. I una aposta interessant és la Ekklessía que l’artista David Moreno i l’arquitecte Miguel Arrais plantaren en Nou Campanar el 2015, com una reivindicació de la crítica originària, difuminada hui a dia. O també Somnis de pes, l’elefanta dels desitjos de la Falla Castielfabib, falleta infantil del 2015, completament feta de cartró i amb plena participació dels visitants, que podien deixar els seus paperets amb desitjos a l’estructura de l’elefanta per a que es cremaren la nit de Sant Josep. 


Com veiem, les falles són vertaderes obres d’enginyeria que tenen les hores comptades. El foc les devora per a que el cicle comence de nou i l’art efímer siga, alhora, continu i etern. És el ritual del foc, que esdevé un art consolidat. 


L’arquitectura efímera del món faller no és una altra cosa que cremar l’avui de la falla per construir un endemà nou.


Somnis de pes



*Aquest article fou publicat al Llibret de la Falla Plaça d'Espanya de Cullera 2017, en l'any del seu 75 aniversari. 

No hay comentarios:

Publicar un comentario